Des de la terrassa de l'hotel hi ha una meravellosa instantània del Pedraforca. Si inclino el cap a la dreta, aleshores em sembla veure-li la seva cara de pedra mirant enlaire. El gegant jeu immòbil, aliè a la dansa frenètica dels núvols i els llamps que li dibuixen cicatrius de llum al damunt.

Prenc el got de cola i el dringar dels glaçons queda eclipsat per un tro rabiós que esclata, seguit d'un silenci carregat d'electricitat. El tic, tic, tic de la pluja s’accelera i aviat es converteix en una cortina d'aigua que es desferma a sobre.

Llavors m’imagino als dos déus del Pedraforca: en Perk i el seu fill Ork, entronitzats als pollegons del massís, discutint per ves a saber! A cada crit, un nou llamp enfureix la tempesta i malgrat que aviat el porxo de la terrassa ja no em protegirà de la pluja, romanc assegut mentre la meva ment vola entre els records que m’evoca la fascinant escena i aterra suaument en aquell instant de fa tants anys, quan vaig ascendir el Pedraforca per primer cop.

Jo era aleshores un pijo de ciutat amb un interès nul per la muntanya, però mon pare havia insistit i per no decebre’l, allà estava jo, recolzat al maleter del seu Renault, calçant-me unes botes que pesaven l'hòstia.

—I amb vambes no hi puc anar?

—Lluís— va dir seriós— a la muntanya no val a badar. És el territori dels déus de la muntanya i ens observaran. Cal anar preparat, ser humil i respectuós; i ells t'ajudaran enviant senyals. Si els ignores, aleshores assumeix el que et pugui passar.

Allà me’ls va anomenar per primer cop: els déus de la muntanya. Em semblava flipant que continués creient en éssers totpoderosos, però el cas és que els antics grecs ja en parlaven; ells els anomenaven Ourea, eren descendents de Gea, deessa de la Terra i guardaven les muntanyes. Mon pare no en sabia res dels grecs, però sí que en sabia una mica de muntanyes i sembla que els déus en formaven part.

Vam començar l'ascens pel sender de bosc que puja al refugi. Ell anava al davant marcant el pas amb uns bastons a un ritme tranquil, massa lent per a la meva impulsivitat adolescent que em va empènyer a avançar-lo. I sí, vaig arribar abans, però vaig haver de seure per recuperar l’alè, mentre mon pare apareixia uns minuts més tard, fresc com una rosa.

Vaig esperar que passés, per beure’m d’amagat mitja ampolla d’aigua; un error que em passaria factura i que en Perk sí que devia veure. Jo crec que en Perk va demanar a Ork que enviés un senyal per arreglar aquella pífia, però que no li devia fer massa cas, perquè recordo que tenint davant la font del refugi, vaig ignorar-la per atrapar mon pare. Suposo que l'esbroncada entre els déus es devia traduir en aquell vent gelat que es va girar de cop, per culpa meva.

Vaig retrobar mon pare deu minuts després, esperant en un revolt del camí.

—Abriga’t Lluís— va dir.

Em vaig posar el tallavents i el vaig seguir, aquest cop mantenint el ritme lent però constant. El fred era ben viu i ens va dur una densa boira que a l’altura de la Bauma de la Rua Gran on el camí gira a l’esquerra, ens va despistar i vam continuar recte un bon tros.

Perk continuava enutjat i ens posava a prova a tots. Ork s'ho mirava sense saber què fer, però va ser mon pare qui primer va reaccionar:

—Hauríem d'haver entrat al bosc fa estona.

Desorientat, intentava esberlar la boira cercant alguna referència del sender que havíem perdut, però cada cop ens allunyàvem més del camí.

Llavors va arribar el senyal d’Ork: vam començar a sentir un tremolor cada cop més intens com si un monstre volgués emergir de sota terra. La boira amagava una esllavissada de roques que es precipitava imparable cap on estàvem. Jo m’havia quedat clavat i de cop, vaig sentir com m'estiraven amb molta força del braç. Vam córrer, deixant a la dreta el terrorífic terrabastall, fins que vam entrar dins el bosc on ens vam aturar. La paret d’arbres no havia deixat entrar gairebé la boira i quan va tornar el silenci, vaig veure que mon pare assenyalava avall, cap al sender que pujava al coll del Verdet.

—És per allà!

Per un cop vaig prendre la iniciativa de passar al davant, però em vaig girar uns metres després per veure si em seguia. Ell estava quiet mirant amunt amb els ulls tancats, com resant als déus de la muntanya per haver-nos salvat. Allò em va trastocar fins al punt que ja dubtava si l’esllavissada havia estat un senyal de debò, o només una casualitat. Aviat en tindria proves: començava el tram més esgotador del Pedraforca. Uns tres-cents metres de desnivell concentrats en menys d’un quilòmetre fins al coll del Verdet, amb un pendent cada cop més acusat. Recordo que la boira aviat va quedar per sota nostre i que el sol lluïa, però jo estava exhaust. M’havia acabat la poca aigua que em quedava i mon pare, que tornava a anar al davant, també caminava esgotat. Se’m va començar a barrejar una sensació de calor i fred molt angoixant i havia de parar constantment.

—Estàs bé, Lluís? 

—Sí. Sí! — mentia jo.

I vam continuar pujant fins que al tram final, on hi ha la part més relliscosa, em vaig marejar, vaig perdre l’equilibri i vaig caure. 

—Lluís, que tens? — Cridava mon pare tot esverat mentre reculava els metres que ens separaven.

—Tinc molta set, papa! — Vaig balbucejar.

Llavors es va adonar de l’ampolla buida al lateral de la meva motxilla.

—Com pot ser que no te’n quedi? — va dir sense esperar resposta.

Allà vaig aprendre com és d'important l’aigua a la muntanya. A ell li quedava poc més d’un litre que ara hauríem de repartir-nos, però em va acostar la seva ampolla, i malgrat el desig, vaig beure molt poc.

Aleshores es va sentir una veu:

—Bon dia!

Era un pagès de Gósol, carregat amb unes bosses, que anava de pas. 

O potser un enviat dels déus perquè, com és possible que un dilluns feiner de febrer algú pugés fins al Verdet per anar al refugi i que ens compartís un parell d’ampolles d’aigua i una bossa de mandarines? Potser les més dolces que he tastat mai! En Joan parlava, tanmateix, de l’amistat que tenia amb el guarda del refugi amb qui sovint intercanviava productes, però jo estava segur que era un ajut els déus. Ens vam acomiadar abraçant-nos tots tres i va desaparèixer després dins la boira que ara s’havia convertit en un magnífic mar de núvols.

Perk estaria feliç: potser sí que enviar en Joan havia sigut idea seva, però Ork, tot i que un xic maldestre, havia demostrat amb l’esllavissada que era conscient de la seva nova responsabilitat. Estic segur que ells també es van abraçar quan, arribant al capdamunt del Verdet, vaig abraçar-me la cintura de mon pare.

—Anem? — vaig dir trencant l’instant de màgia.

—Sí.

Diuen els savis que sovint només es pot tocar el cel, quan has visitat l’infern. Jo no sé si va ser cosa de les mandarines o els déus, però sí que crec que alguna cosa em va canviar per dins. Em sentia amb una energia renovada i amb moltes ganes de continuar ascendint i vam encarar la grimpada cap al cim que, si bé ens va deixar baldats, també ens va regalar unes vistes increïbles de Saldes, Gósol i ben petit al fons, el refugi i el mirador del Gresolet.

Ho reconec: des d’aquell dia també crec en els déus de la muntanya. Els vaig sentir quan baixava saltant per la tartera sense caure, quan al refugi ens va saludar el Joan o dins el cotxe, somniant-los en quedar-me clapat.

Anys després vaig retrobar Ork, ara ja convertit en un déu madur. Vull creure que ell em va presentar la Nora dalt del pollegó inferior que després va convertir-se en la meva dona. Això sí, ella mai ha cregut en els déus.

—Papa, no entres?, plou molt! — vaig sentir que em deia el meu fill Pau. En els seus ulls vaig reconèixer per un moment l’adolescent eixelebrat que havia estat jo.

—De seguida, estic mirant com discuteixen els déus de la muntanya. Veus?, allà al cim!

—Vinga papa, no et flipis amb parides!— Va dir girant cua. Llavors va espetegar un tro i l’ensurt el va fer ensopegar i caure.

No vaig dir res mentre s’aixecava i marxava, però vaig prendre el got, tot mirant al cim d’on em va saludar Ork amb un nou llamp i vaig brindar a l’aire mentre entrava dins l’hotel.